PULCRITUD, O IMPULS?

 PULCRITUD, O IMPULS?

Un dilema que sempre he tingut en ment i que ha engendrat en les meves cabòries, ha estat aquestes dues paraules: pulcritud o deixar-me portar per la passió i el impuls?

En la música, si volem interpretar amb pulcritud, hem d’estar pendents de cada nota, figura, tempo, mètrica, accents, reguladors, afinació, timbre... i si estem massa obsessionats per aquests axiomes i només ens fitxem amb la tècnica, frenem el impuls, la passió.

Si ens deixem portar per la intuïció i el impuls, de vegades va bé i altres no. La intuïció, que ens porta a un impuls incontrolat, és una acumulació de coneixements adquirits amb temps i constància, i només  algunes vegades, es pot aconseguir està pendent de tot, i ser impulsiu, deixar-se portar per aquella guspira de sensació incontrolada que sorgeix des del centre del nostre cos –el melic- fins arribar al cervell i explotar amb la veu, les cames, les mans...  Quan succeeix, és una sensació meravellosa, és una pujada extraordinària d’endorfines, que envaeixen el nostre cervell i ens fan sentir excelsos genials i molt feliços.

Però em pregunto: quan succeeix aquest fet, abans, o després de fer un determinat passatge? és evident que l’explosió és després, però el camí que hi porta, com es controla? Si és el impuls, vol dir que no es controla, però si el impuls és portat pel coneixement i la pulcritud... perquè sense tècnica no és pot aconseguir fer segons quins pianíssims, flexions timbriques; amb el instrument o la veu, i en ball, una sèrie de subtileses que s’adquireixen aprenent tècniques cognitives.

Però bo i així, el moment especial és un esdeveniment esporàdic que de vegades succeeix i d’altres no i per què?

He comprovat, que hi ha dies, que estic amb una inspiració genial, d’altres per més que hi posi voluntat, les peces no em surten de la manera que a mi m’agraden; amb força, rapidesa i expressivitat... I suposo que el mateix passa als artistes genials, que tenen un dia especial i si endemés aquest dia coincideix que estan amb el seu públic, llavors és una explosió d’art  pel qui el sap rebre, i en gaudeix de manera excelsa.

Normalment, quan no tenim el dia, ens en podem sortir amb les taules i la tècnica acumulada, la qual ens dona recursos per disfressar la manca de genialitat, però no és el mateix que trobar aquell punt tant fantàstic i meravellós en el qual tot és extraordinari, i diferent. Crec, que el què deu passar, és que l’organisme està en un estat ideal, el lloc és especial, el públic el sens amb tu, i llavors, la ment entra en un estat de placidesa, i genera una força regeneradora que duu a una explosió d’emocions i sensacions les quals fan el miracle... I que és a casa nostra, també hi fa l’estat d’ànim, la vitalitat, la motivació, i la força genètica ancestral que es renova i frueix. I és tant meravellós aconseguir-ho un mateix, com percebo mitjança la interpretació d’un altre intèrpret. Algunes vegades tant per part meva com pels altres, per tot el meu cos a corregut com una corrent elèctrica des de la punta dels peus fins el cervell, i és una sensació sensacional i meravellosa.

Ahir per exemple, fent aeròbic amb la genial Anna al Sorrall, em va passar. Feia molt de temps que no em succeïa i amb aquesta exageració puc dir que gairebé mai. La monitora cada vegada anava contactant més i més amb totes nosaltres, per la seva manera de fer tant extravertida i apassionada. Emeten ganes de ballar a tothom, i així d’aquesta manera, les sensacions que ens emplenaven el cervell; d’endorfines i de felicitat inexplicable que produeixen les mateixes substàncies cerebrals. 

Doncs bé, l’Anna, cada vegada més, ens endinsava en un estat tan genial, que en una de les parades, vaig començar a riure desenfrenadament amb una sensació de felicitat extrema en la qual tot ho veia meravellós. Varem continuar i bo que una vegada es va oblidar d’un pas - fet que no va nimba en absolut el nostre ànim, perquè nosaltres ja ens havíem aprés tota la coreografia, que havia estat exposada de manera tal, i la seva composició era tant assimilable i digerible que tot el grup érem un de sol, i si un de nosaltres erràvem un pas, immediatament era superat pel que seguia, només mirant el nostre entorn, fet que va fer l’encantadora Anna- i així aconseguir porta el grup a un estat especial i extraordinari.

Així doncs, varem arribar a un suposat final en el qual jo pensava que era l’acabament, pel seu encaix amb la música i gestos, eren perfectes i encaixaven amb una precisió exacte ja calculada per la monitora i llavors, amb va sortir un crit d’entusiasme com no havia fet en l’època de la Gemma gran, en la qual les entusiasmades i destres del aeròbic de llavors, treien el seu entusiasme en forma auditiva. Quan es va acaba definitivament, que era igual que la cadència anterior en la qual vaig fer el crit, l’esclat d’eufòria per part de tos, va ser espectacular. Tots la felicitàvem i ella estava una mica sorpresa del què realment havia aconseguit.

I haig d’afegir, que una setmana després, la mateixa Anna, va intentar repetir el mateix estat, però no el va aconseguir. La coreografia era més l’enrevessada, la música era horrible, tot era diferent i les expectatives, encara coartaven més el intent. I, és que, com diuen els castellans: “Queren, no és poder”. El dia que va sorgir, ningú s’ho esperava, quan hi ha expectatives, no sempre surt, rarament és produeix el miracle. Va coincidir una sèrie de circumstàncies: música, coreografia, el grup disposat a captar sense cap expectativa... Hi haig de dir que ella va està gairebé més pulcra i tècnica, no es va equivocar ni un pas, però no es va deixar anar pel impuls i no va triomfar.

Aquest fet, m’ha fet reflexionar encara més en la meva dèria. A mi, la majoria de professors en deien que tenia una manera de tocar molt especial i personal, i alguns deien que era molt temperamental, inclús, al Conservatori que es tenia molt de mira en la interpretació, o millor dit, posar-hi sentiment, em tenien en compte aquest efecte meu, que si alguna vegada m’equivocava d’una nota o figura, el meu impuls, passió, ganes, o com ho vulguem dir, superava aquella errada tècnica.

Això sí, un excés de passió sense equilibri, o millor dit: domini, em portava a que em  baixessin la nota, que si podia haver esta d’Excel·lent, es convertia en Notable. Ara ho veig clar! Eren les expectatives d’aconseguir la nota màxima que em duia a la pèrdua de la mateixa,. Quan les expectatives no eren tan bones, aconseguia el màxim que ni havia suposat per un moments, però que el mateix fet, em duia a concentrar-me i aposar-hi tot el meu coneixement i senderi, i deixar-me de cabòries que enterbolissin el meu pensament. Només estava, en tocar amb totes les meves ganes, el què se’m demanava en aquell moment i res més, llavors sortia genial.    

I tot això, m’ha fet pensar molt sobre el tema. La por ens frena. La por de perdre, és la que ens frena. Quan aquesta por desapareix i no estàs per romanços, et deixes dur per una sensació de plenitud mental, en la qual estàs completament entregada el què estàs fent, i res més ocupa espai al teu activat cervell. Llavors, si hi ha elements ingerits per l’estudi anterior – perquè sense una base no és pot fer res- és quan aconsegueixes el què veies com un impossible.

Aquesta part primera part de la reflexió, està feta des de la meva experiència pròpia,   però ara aniré a l’experiència que em proporciona el proïsme.    

Quan s’aconsegueix les dues coses; pulcritud i impuls, com per exemple en Plàcido Domingo, aleshores escoltar aquests senyors cantant, és un veritable plaer sense límits, del qual en pot gaudir el nostre orangisme.

Al Gran Plàcido, l’he pogut escoltar en directe, al Gran Teatre del Liceu, amb: “La fanciula di west”, de Giacomo Puccini, però varem tenir la pega que estava constipat. Endemés, estàvem aquell dia al galliner. La persona que m’acompanyava aleshores, si la memòria no em fa catúfols, que tot pot ser molt possible a la meva edat, era la  prestigiosa Teresa Julià, clavecinista, articulista i professora de música i una gran persona.

El què sí recordo bé, és la veu del Plàcido que bo i l’efecte olla, perquè  hi havia com una nebulosa que no deixava arribar el so en tota la seva plenitud a dalt de tot -no sé si ara han corregit  aquest defecte en la nova edificació i estructuració, perquè no hi he tornat mai més al galliner- doncs bé, el mateix cantant ens va dir les mancances vocals que patia aquell dia donada l’afecció que li produïa els constipat. Bo i així, va poder-les supera amb la seva gran tècnica, i va fer l’ària ‘Ch’ella mi creda libero’ amb una interpretació; càlida i plena de tendresa que em va arribar a l’ànima o el cervell fins a fer-me estremir d’emoció. L’ària és preciosa, però ell la va canta... guau!!!

La primera vegada que vaig escoltar aquest extraordinari cantant, va ser a la televisió, en blanc i negre, però que tenia un so molt bonic. Com us deia, em vaig quedar petrificada mirant i escoltant aquella meravella de la natura. Quina veu... quina manera de dir les frases... déu meu!! allò era una orgia pels meus sentits auditius. Com sabia dir i expressar cada cadència, cada mot, paraula, cada frase... Com dramatitzava sense afectació... i l’ària: ‘Tombe degli ari miei’ que era la de: “Lucia di Lammermor” de Gaetano Donizetti, va ser una pujada d’endorfines tan gran, que fins i tot veia aquella televisió que emetia en blanc i negre, en colors. Els colors de la veu del Plàcido, envaïen el meu cervell i veia colors per  tot arreu, si us haig de dir quins colors eren, us diré que era una gama de marrons; des del més clar al més fosc, passant per tonalitats verd fulla al vermell.

La veu del Plàcido és tant acolorida; plena d’harmònics i concominants...  A mi particularment m’agraden molt les veus amb harmònics, les trobo molt riques i poden expressar millor qualsevol tema.

Bé, la flipada que vaig tenir va ser tan gran, que des de  llavors, he estat una incondicional del meu estimat, admirat i venerat Plàcido Domingo que sense equivocar-me afirmo que és o estat, perquè ja s’ha retirat del món de l’opera, el millor cantant d’òpera que ha existit. Ni en Fleta, ni en Pavarotti, ni el Gran Enrico Caruso, ni en Mario del Monaco que realment, ja és dir amb aquell timbre de veu que tenia i la passió que hi posava.  

Que em perdonin els fanàtics d’altres cantants però cal escoltar-lo bé al Plàcido i arribareu a la mateixa conclusió que jo.

És una llàstima que el meu pare no el conegués, perquè hauria estat un incondicional com ho era d’en Caruso, en Fleta, en Mario del Monaco (El Forero) i el Musclaire.

El Musclaire és un exemple del impuls pur, sense res més.

Es deia Manuel Utor i va néixer a Barcelona el 1862.

El meu pare sempre deia, que aquest cantant, tenia una veu impressionant, però es veu que era, pur impuls no utilitzava la tècnica perquè tampoc la necessitava, mentre no cantava en els grans escenaris.

Li deien el Musclaire, perquè de jove recollia musclos a la Barceloneta, i es veu que ja cantava com un desesperat. Tenia un ull de vidre i no havia estudiat música, però com que tenia molta oïda, i retentiva per la lletra de les cançons, cantava al cafès del port,   romances de “Zarzueles”.

Els seus  aguts eren impressionants i tenia un ‘fiato’, inacabable. Possiblement també devia bussejar i tindria una apnea que el recolzava al hora de cantar, com la Caballé que  feia busseig durant moltes hores per aconseguir-ho. Així va ser que, tothom el va animar a presentar-se en teatres i, aconseguiren que debutes amb: “Marina” a un teatre de Sant Baduli de Llobregat, després a la Gran Via... quan varen intentar portar-lo a la gran escena, varen fracassar, perquè el seu nivell cognitiu era molt baix i no podia  retenir les grans obres, ni estudiar cant perquè tampoc podia assimilar tota la part dels coneixements musicals.

Fer cant si has fet solfeig i tens condicions, és més o menys assimilable, però si no n’has fet, no pots llegir les partitures amb facilitat, i els problemes, suposo que han de ser molt grans, no ho sé ben bé, perquè jo vaig fer cant un any, quan ja tenia tot el solfeig fet; tercer de piano i setè de guitarra, i amb va ser molt fàcil i agradable, endemés la professora era realment excepcional: la Maria dels Àngels Miró, de la qual tinc un gran record, ple de pau, benestar, i amabilitat, que em va fer estimar encara més el món del cant. Doncs bé, aquí va ser a on el Gran Musclaire, va davallar.

Així que queda ben clar que, només el impuls, per moltes facultats que es tinguin, no és aconsellable per ningú, dura poc l’efecte. I El Musclaire, es pot dir, que era el impuls fet cantant.

Va morir a la Casa de la Caritat, l’any 1946 tres mesos després de néixer qui us escriu, a l’edat de 85 anys.

El meu pare l’havia escoltat i deia que era una veu fora de sèrie. Els cantants que canten només amb el impuls, impacten, d’entrada, el problema està, quan han de fer coses de més complexitat i de saber solucionar els problemes que sorgeixen, quan la veu no està en tots els seus potencials,  si no hi ha tècnica, no se’n pot sortir. Llavors és quan topen amb una gran paret que no els deixa tirar endavant.    

Cantar una opera, és quelcom molt dificultós, i es necessita – a part de condicions vocals extraordinàries- un talent innat- molta intel·ligència, disciplina, constància, taules, control, paciència, i moltes altres coses que aquest senyor per molta veu que tingués no ho tenia.

El meu pare també era molt impulsiu, i és clar, li encantava, ara bé, al hora de valorar els que realment tenien vàlua, ho sàvia fer.

El meu pare amb va introduir pel gust a la lírica. Em portava al teatre “Monumental” de la meva ciutat de Mataró, a veure totes les sarsueles que feien, i la veritat és que m’agradaven molt i les  escoltava amb veritable devoció sense dir ni mu. Cada vegada que anàvem al teatre, em comprava un vestit nou, i això també m’agradava molt. Crec que aleshores devia tenir; uns sis o set anys...

El meu pare tenia una veu impressionant i una oïda privilegiada, i la veu de la meva mare era preciosa. Tots dos cantaven fragments de Zarzueles a duet els dies de festa després de la sobretaula.

Un exemple de pulcritud era: el malaurat belcantista: Alfredo Krauz Trujillo que ens va deixar al seus 71 anys, l’any 1999.

En un principi, no em cridava l’atenció bo i havent-lo escoltat molt per la ràdio amb cançons que estaven de moda quan jo era petita. Ho feia molt bé però no era com més endavant i en el món de l’opera. Quan va anant adquirint amb els anys, una meravellosa tècnica que feia que cada vegada cantés millor, fins arribar a una depuració estilística tal, que meravellava. Era un senyor del cant i del món de l’opera.

Un dia doncs, i quan l’Alfredo ja tenia forces anys, devia rondar la seixantena, el vaig poder  escoltar en una transmissió per ràdio, feta el 2 de maig de 1991 per la inauguració del nou; Palau de la Cultura o Teatre de la Maestranza de Sevilla.

La interpretació d’aquest gran senyor del cant em va deixar tan admirava que va a passar a formar part dels meus cantants  preferits.

Va ser tant pulcra, tan meravellosament net, amb un estil tant elegant, i una tècnica tant apurada.. quins pianíssims i quina regulació del so més acurada, pujant i baixant el volum amb una destresa impressionant.

Quan va acabar l’ària: ‘Tombe degli ari miei’ de; Lucia de Lammermor, vaig dir: “Xapo!!!”. Realment no es podia fer més perfectament bé. Quina puresa timbrica  i estilística més admirable. La seva expressió era controlada però sentida. Suau, però emotiva amb molt de refinament i elegància. Fins que vull afirmar, que no hi ha ni hagut cap cantant tant elegant, refinat i tècnic com ell, fins aquest moment que jo conegui auditivament parlant.

En cap moment es deixava portar pel impuls, però quin saber fer, flexionava el so com si fos un instrument el qual en feia el què volia amb una perfecció tal, que va llindar els món dels déus.

Alfredo Krauz, era la pulcritud feta cantant.

Ell sempre s’agafava unes vacances per recuperar tots els seus potencials vocals i poder donar sempre el millor de la seva veu, i així va arribar aconseguir cantar amb dignitat, fins als seus setanta anys, i només quan va morir la seva dona; la qual era la seva consellera; amiga, acompanyat a tots els viatges, la qui li preparava la roba per posar-se als escenaris i fora... va deixar de cantar.

La seva muller, era la seva segona pell, i quan ella va desaparèixer, la vida de l’Alfredo, va deixar de tenir sentit. I es va anant apagant amb una rapidesa tal, que poc temps després, es va morir pràcticament de pena, per no dir: d’amor. Quin gran senyor!!

Una altra mostra de pulcritud i saber dir, és la Montserrat Caballé.  

Crec que de la Gran Montserrat Caballé no cal que m’hi posi perquè tothom ja sap de la seva gran vàlua. I el què si li haig d’agrair, és la seva gran capacitat de fiato. A mi particularment, m’encisa el fet de poder lligar frases sense tallar la respiració. La gran diva, ho duia terme amb una destresa i facilitat que impressionava.

Més aviat la col·locaria en el grup de les pulcres i tècniques expressives. La veu d’aquesta gran cantant la veig de color blau cel pur, passant pels blaus metàl·lics, grocs, i rosats. és una soprano pura, i per aquesta raó la seva veu és clarament definida, i amb pocs harmònics, fet que en papers com “Carmen” li dificulten la identificació per la duresa del personatge, i les notes greus que arriben a un L,2 la qual no l’enfoca del tot. En personatges més refinats però els refila i els broda, perquè té una elegància innata i la seva veu és tant pura, i plena de felicitat, que convida a creure que la vida és una meravella. És una gran senyora del cant, de les més elegants i refinades en la dicció i emissió del so.

I la Maria Calas a dintre de les grans impulsives bo i la seva gran tècnica bocal. Però el fet de donar-ho tot als seus personatges, la va dur acabar amb les cordes vocals plenes de nòduls i pòlips, i que aquest fet, juntament amb altres, la van deprimir fins acabar amb la seva pròpia vida.

Però, escoltar-la, posa la pell de gallina. Et causa una impressió tant gran, que et dona la sensació d’entrar en un món completament diferent al nostra. Fosc això sí, però, immens i ple de sensacions impregnades de tragèdia; angoixa, desesperació, i totes aquelles emocions pròpies del personatge que està interpretant en el moment que s’escolta. En una paraula: et fa entrar a dintre del personatge que interpreta, i d’aquesta manera: la Calas i l’oient, som un de sol ésser.

Veig la seva veu d’un color molt fosc, gairebé negre i els aguts d’un blau fosc metàl·lic, passant pels marrons i verds foscs. La seva veu estava carregada d’harmònics i concominants i els personatges dramàtics, els brodava.

  

Una cantant que em va impressionar pel seu impuls i volum espectacular, va ser: L’Eva Marton, interpretant “La Gioconda”, d’Amilcare Ponchielli estrenada a Milà el 8 d’abril de 1876, sobre un drama en quatre actes de Tobia Gorrio.

L’obra no és que m’entusiasmés, sinó arriba a ser per la singular i extraordinària veu de la Marton, i el ballet que també em va agradar, l’obra en sí, la vaig trobar avorrida.

La veu però tan poderosa de l’Eva Marton, va omplir tota la platea, laterals i frontals, del Gran Teatre del Liceu,  no va quedar cap racó on la seva veu no arribés amb una amplitud com no havia escoltat mai a la meva vida.

Aquell dia, qui us escriu, estava al vell mig de la platea, i quan va arribar al final del “Preludi, escena de l’ària”, del Acte quart que segons la partitura és un D3 va ser un esclat de so carregat d’harmònics, concomitants i tota la gama d’extensions que pot tenir una veu humana tant sorprenent, que em vaig quedar cor presa. És clar que el D3 és el so més pur, i que es pot enfocar molt bé tímbricament, però a part del timbre, va ser el volum!!!  que va fer vibrar tot el teatre.

No cal dir l’esclat del públic assistent, és clar! La veu de la Marton d’un color marró ben definit i molt fosc, amb un timbre preciós, i una potencia tal, que no crec que hi hagi ningú més en aquests moments que la pugui superar.

la veu de la Marton, amb la seva potència i bellesa, ben col·locada i estabilitzada, veren fer que totes les cèl·lules del meu organisme, es revifessin i s’omplissin d’energia vibrant i eufòrica. 

L’Eva Marton, es va deixar dur per tota la seva força expressiva, i va encertar-la. Fet que no sempre és així, per això molt cantants es retenen per no errar. S’ha de tenir molta confiança en l’estat vital, psicològic i fisiològic d’un mateix, per arriscar-se a fer una pífia tan gran que pugui acabar amb el seu prestigi durant una bona temporada. Són els riscos que té deixar-se emportar pel impuls, ara bé, quan aquest impuls és correspost per la naturalesa  física i tècnica del qui la el duu a terme, i encerta, llavors és quan els teatres esclaten d’aplaudiments durant molta estona, perquè el públic hi ha detectat el miracle.

Així que arribant al final d’aquest escrit, he copsat que ambdós axiomes: pulcritud i impuls, són necessaris per aconseguir una interpretació tal com cal, una interpretació d’aquelles que són memorables i que només aconsegueixen els grans intèrprets als quals els hi hem d’agrair tos els moments tan meravellosos que ens donen. La seva feina i esforç, és un tresor incalculable per la felicitat dels éssers humans que admirem l’art de la música.

La tasca de tots ells, ens queda per sempre més, en les seves gravacions les quals perduraran en la història de la música per poder-les gaudir, ara, i generacions futures, que estic del tot segura, podran competir amb elles, com ho han fet les actuals amb les generacions anteriors.

I una altra cosa que també tinc clara: L’artista neix amb la persona, la tècnica  s’adquireix mitjança del estudi.

Adela Filbà

Mataró 24 de juny de 2012