OBRA O INTERPRETACIÓ

OBRA O INTERPRETACIÓ

l’obra artística o bé, la seva interpretació? És evident que si poden ser les dues coses ben elaborades, el fet artístic resulta gairebé perfecte tenint en compte que la perfecció no existeix, sobretot en l’art, en el qual tant els intèrprets,  com els compositors, mai trobem el punt culminant del zenit del nostre treball, però sí que saben molt bé quan ho hem fet bé o malament, i quan l’obra pot tenir acceptació en un moment determinat, o bé a la llarga.

Hi ha autors més o menys segurs del què estan fent. Uns tenen una fe sega en la seva obra, i d’altres dubten fins arribar a destruir-la, com han fet alguns.  

Els segons, s’han turmentat de tal manera, que fins hi tot els hi ha afectat a la seva salut, com Georges Bizet, per exemple, que el fet de no ser acceptada la seva obra: “Carmen”, el va afectar tant, que es va posar malalt i va morir poc després. I sembla ser que la manca d’èxit, va venir donada per una errònia o mala interpretació de la mateixa.

Poc després, l’obra va ser un gran èxit. També és possible que d’entrada el públic li sobtés el tema i no l’entengués massa, i després un cop assimilat, ja es va acceptar com una obra mestre.

Per televisió vaig tenir l’honor de poder veure una interpretació gairebé perfecte d’uns ballarins dirigits per Alain Pletel, tasca la qual va dur amb una veritable saviesa.

EI cor i orquestra de gran excepció, com és el Cor i l’Orquestra titular del Teatre Real de Madrid, van ser dirigits per Marc Piollet, amb unes dots interpretatives que varen poder demostrar en aquesta obra.  

Els ballarins de la companyia:  “Les ballets C de la B”, tots ells amb una qualitat extraordinària, causaren en mi, una gran impressió, per la seva puresa, nitidesa i honestedat artística.  

L’obra –una estrena mundial- era: “(H) OEURS”, és un projecte, els autors de la qual s’han inspirat, són: José Ortega y Gasset, Elias Cantati, Mario Vargas Llosa, i Jonathan Littell.

La música va ser de Jioseppe Verdi i Wilhelm Richard Wagner que el proper any 2013 es podrà complir el seu bicentenari dels seus naixements, així que s’han anticipat al gran esdeveniment musical. La selecció va ser molt encertada i adient a cada moviment i expressió.

Sobre l’obra, “ C (H) OEURS”, us diré el què vaig captar, i després el què es diu de la mateixa.

Pel què vaig entendre doncs, sense una informació prèvia i que el text era en francès i s’anava traduint, va ser el següent:  l’obra era una crítica del nostre món, d’un món que es moria, angoixós i tenebrós, perquè els personatges que eren els ballarins i el cor, tots estaven molt tristos, angoixats, i a les últimes, és a dir sense cap guspira d’alegria ni esperança, això ho reflectien molt bé tant els cantants com els ballarins d’una qualitat extraordinari ratllant allò que sembla impossible de poder fer. Els moviments dels seus cossos, d’una flexibilitat i equilibri insuperables, aconseguien expressions sublims. Les seves proeses  amb les seu cos, anaven més enllà del què estem acostumats a veure, aconseguint   uns moviments súper originals i innovadors. Cada moment l’expressaven amb molta fidelitat aquell malestar latent que no deixava cap dubte que l’obra era una critica social, el text parlava d’un món que es moria i s’acabava i es transformava. 

Doncs bé, el què informa en el seu programa, és el que segueix: Obra inclassificable per la seva originalitat en els plantejaments i convergència de totes les disciplines artístiques. La qual cosa no en faré cap debat en absolut, després afegeix: És una reflexió sobre les emocions que generen la trobada dels individus amb el grup, la dinàmica dels moviments col·lectius i la dimensió del públic i allò que és privat, temes de gran actualitat per les transformacions que experimenta la societat d’avui. I aquí és a on entro en debat, motiu pel qual m’ha portat a fer aquest escrit.

La meva opinió, és que el guió no estava a l’alçada de la interpretació. No era creïble, ni explícit, ni nítid.

El llenguatge també ha de saber evolucionar i saber posar-lo a l’alçada dels què requereix el tema per la seva complexitat, demana una capacitat de síntesi exemplar i creïble. Cada reflexió i cada idea, s’ha de saber sintetitzar de tal manera, que s’entengui a la primera. Cada frase, cada premissa, ha de quedar clara, si no és així, és que no hi ha el talent suficient per desenvolupar l’idea i el  motiu que ha generat l’obra.

El llenguatge corporal, em deia més que la paraula: les dues disciplines artístiques, tenien d’estar paral·leles o bé, no posar-hi diàleg. Una de dues, si es posava diàleg, era perquè fos entenedor, i al meu entendre -que pot ser limitat però que és al nivell normal de qualsevol espectador mig- no ho era.

La idea és meravellosa, extraordinària, excepcional, però el seu desenvolupament no.

El què s’entenia, és que s’estava en un món que es moria, i  això em sembla que no anava massa errada, també pot ser que el fet de ser traduït perdés molt el seu significat i contingut. És possible que si tingués el guió al debat, rectifiques la meva opinió, i també penso, que hi ha moltes obres de ballet que no hi ha guió, però és clar, moltes d’elles ens sabem de memòria la seva temàtica, i d’altres ens les expliquen. Arribo a la conclusió que hauria estat millor que ens l’haguessin explicat abans.

Suposo que en el projecte es va voler ajuntar les disciplines del ballet, la veu humana: cantant i declamant, la música i l’escenografia, però la part declamada no em va acabar de convèncer. Si el feien a Madrid, no hauria estat gens malament que l’haguessin fet en castellà, o bé fer l’estrena a França, i després una versió en castellà, si volien que entenguéssim l’idea que era prou interessant i reivindicativa. 

La gent va aplaudir molt, i jo vaig pensar: “A qui aplaudeixen, als intèrprets o bé als autors? No ho sé, ni ho sabre mai, perquè no els hi podré preguntar un per un. Però estic convençuda que tothom estava entusiasmat d’aquella interpretació genial que recordarem durant molt anys, però del guió, possiblement, ja no se’n recorden. El més segur, és que molts espectadors, hi anessin per veure el ballet, que va ser realment espectacular, i que el fet d’entendre o no l’obra, els hi rellisqués. D’altres però, segurament ja anaven informats del contingut i no els calia entendre o no els diàlegs.   

I el què sí que està clar, és que varen valorar el treball d’aquell equip que realment va treballar de manera exemplar, com a grans professionals que són.  I en definitiva, el públic ho va voler premiar amb els seus aplaudiments, i els guionistes se’n varen poder beneficiar sense mereixo massa.

El fet de ser una obra contemporània, dona sortida a acceptar que el llenguatge pugui ser estrany o poc comprensible, i no té perquè ser així, al meu parer.

Una vegada vaig anar a una conferència d’un escriptor, i se’ns va ensenyar una novel·la a on les idees, les paraules, les premisses, i les frases eren incoherents i sense sentit, i l’autor va dir que la literatura tenia d’evolucionar i anar més enllà. Més enllà de què? si es va més enllà, ja no és literatura , és una altra cosa o res de res. D’això fa molts anys, però la realitat és que el llenguatge ha de ser èxplicit sinó no és llenguatge per més contemporani i modern que sigui, és com alguns poetes que fan manifestacions conceptuals, en les quals t’esperen a l’entrada de la sala a on es dur a terme l’esdeveniment, amb un paper en blanc perfumat, i es suposa que això és el poema. Un poema és un escrit per més que es vulgui tergiversar la qüestió, i un perfum, és un apartat al món del sentits olfactius, no visuals.  

Quan més lúcid és un guió, més evolucionat és el seu contingut. Actualment es pot detectar una evolució en el llenguatge dels guionistes cinematogràfics, en els qual m’al·lucina la seva capacitat sintetitzadora, tant de pensament com de continguts, amb unes reflexions innovadores i que reflexa una intel·ligència preclara i àgil.

Són unes intel·ligències tan lúcides, que has d’estar molt atent per captar tota la bellesa de les seves paraules i reflexions.  Són guions amb unes premisses ràpides i clares del tema que estan exponent.

Crec que el guionista, ha de ser tan pulcre, èxplicit i tècnic, com el intèrprets,  que és clar, han de saber donar la flexió i deix que cada frase requereix, d’aquí que els qui dominen els idiomes, els hi agrada més l’original, encara que aquí Espanya, hi ha una escola de traductors excepcional, amb unes grans veus, una dicció perfecta i endemés saben interpretar.

Els intèrprets hem de ser molt pulcres al hora d’interpretar una obra i si veiem que no la podem interpretar tal com ho voldria el seu autor, millor deixar-la, ara ve, algunes vegades el compositor no ho té clar del tot com vol que sigui la interpretació i ho deixa al lliure arbitrí del intèrpret, sobre tot en obres contemporanies, com va ser el cas que ens va passar quan jo formava part d’un quartet de guitarres anomenat: “ Quartet Ferran Sor”.

Varem estrenar una obra per a quatre guitarres, d’en: Carles  Guinovart.

L’obra es diu: “Saeta” (Abstracció per a quatre guitarres) premi especial Concurs Internacional “ CIUDAD DE ZARAGOZA” 1974. També en deien: “Abstracción a modo de Saeta”.

No recordo la data que la varen estrenar, devia voltar els anys 80 més o menys.

El què sí que està al programa de mà, és el dia i el lloc. Va ser un dissabte 31 de maig a la  cripta de l’Església del Convent de Caputxins de Nostra Senyora de Pompeià de Barcelona.

Bé doncs, a  la segona veu hi havia un fragment en el qual deia textualment: ”notas sobreagudas sin precisión de altura producidas por la m. izq. en la boca de la guitarra”. Així que no quedava clara la funció tècnica de la mà dreta, que també hi tenia un paper molt important.

Ningú sabia ben bé què es tenia de fer, inclús el professor, i un membre del quartet de guitarres, que tenia un germà que tocava flamenc, se li va ocorre l’enginy de solucionar el problema, recorren al recurs tècnic dels flamencs, que és el de fer girar els dos dits índex i mig, fent una circumferència continuada sense parar.

Fet que per les raons que fossin, només ens sortia a mi i al germà del guitarrista flamenc, es va decidir que com que ell feia la primera veu, jo feria la segona. 

Bé, doncs el dia de l’estrena, va venir l’autor de l’obra en qüestió, l’eminent i reconegut: Carles Guinovart en persona. Una home molt amable, atent i adulador, amb molta sensibilitat en el tracte, i va trobar la interpretació molt encertada. Ens va felicitar a tots quatre. La resolució d’aquell fragment -no especificat, però que no em varen dir res del tema- li va agradar molt. I jo vaig pensar: “ També hauria pogut ser d’una altra manera no tant efectista i espectacular”. La veritat és que aquell efecte l’he utilitzat en altres ocasions que s’ha requerit uns sons originals i singulars.

I, el què és evident, és que el recurs tècnic del fragment, el va solucionar un guitarrista del grup amb coneixements tècnics extrapolats al usuals que en la nostra escola utilitzaven. I que el resultat va ser sorprenent fins i tot per l’autor que suposadament no hi havia caigut.

El fet que una obra contemporània s’interpreti d’una manera o d’una altra, depèn del intèrpret, del director, i del què s’entén de la mateixa.

Si està molt clara l’idea matriu cap problema, i si l’autor ho té clar, només cal que els intèrprets estiguin a l’alçada de les tècniques que es requereixen per dur a terme la suposada obra, però és clar, crec que l’autor també ha de ser exigent en si mateix i ser èxplicit en el llenguatge que està utilitzant, perquè llavors, la resolució de les mancances del autor les haurà de resoldre el intèrpret, i aquest tindrà de fer dues feines alhora; crear i interpretar. Encara que moltes vegades, això fa que una obra tingui o no tingui èxit.

Hi ha cançons que si no fos que les està interpreten un cantant genial, no s’aguantarien per elles mateixes, i d’altres al inrevés, que la cançó és meravellosa, però que no s’ha trobat el intèrpret adient al tema. I ja no parlo quan es varega la part visual, sociopolítica, o social, en la música, que és un tema per desenvolupar en un altre estona.

Així doncs que, arribem a la conclusió, de que al hora d’analitzar una actuació, hem de tenir molt clar a qui estem aplaudint, i no barregem els dos conceptes, perquè pot ser que no aprovem una obra d’accepció, per manca d’una bona interpretació, i que aplaudim frenèticament, una obra mediocre, per l’afecte que ens a fet una interpretació genial.

I una cosa, el què és obi, és que se suposa que uns mínims en la construcció d’una obre artística, hi han de ser sempre. I aquests mínims, els té aquesta obra que m’ha dut aquest escrit. I són: La situació en el temps, el seu desenvolupament organitzatiu, i la conclusió de la mateixa.  Però la claredat del diàleg i la seva idea, no.

Adela Filbà

Mataró 19 de maig de 2012

MÚSICA POPULAR O MÚSICA CULTA

    

MÚSICA POPULAR O MÚSICA CULTA

D’entrada ja dono la contestació aquesta premissa: Totes dues tenen el mateix valor; una per ser l’arrel de cada poble i la segona per la seva elaboració i mostra de la saviesa del ésser humà.

La música popular diu tot del què el poble sent, actua i fa. A igual que la dansa, per una música o un ball pots identificar el tarannà del poble o país al qual pertany. Si és agressiu, sensual, passiu, amable, retingut, avassallador...

La música culta, és el llenguatge universal de l’ànima humana. És l’elaboració refinada de l’essència dels éssers, tots, els qui l’han feta i els qui hi ha col·laborat de manera indirecte. M’explico: “La novena simfonia” d’en Ludwing van Beethoven és un cant a la fraternitat, l’anhel d’un l’existència plena de benavinença. El desig de la pau eterna, de l’amor entre tots els éssers, i aquest desig, d’alguna manera, està en el fons de les nostres ànimes, tots volem ser estimats pels nostres, fins i tot el més roí, depravat i malèvol. Així que el fet de desitja quelcom que ens transporti més enllà de la realitat, ja és una intervenció en si mateixa. Si no hi ha un oient que s’identifiqui amb allò que escolta, l’obra no serveix de res, almenys en quan acceptació de la massa, i que pot servir per l’autor, que pot ser que tingui idees incompreses en una època i que més endavant seran compreses i bé que mai arribaran a la llum, però de moment, ja estan una llum per un ésser viu.

La música popular moltes vegades la desmereixem per la seva simplicitat aparent, però us puc dir, que no ho és tant. I aquest fet el dic amb l’experiència. El instrumentista popular, moltes vegades toca les cançons –normalment de memòria- des de la seva infantesa, i té les melodies tant arrelades, que la velocitat que adquireix, és vertiginosa, bo i que la majoria de vegades aquesta velocitat és requerida pel caràcter de la cançó o peça musical. En són exemples, els balls, populars tradicionals. Escoltem per exemple els balls irlandesos, o cançons populars catalanes per ballar, només un gran virtuós, o bé amb molta practica, s’arriba adquirir aquesta velocitat interpretativa.

La música culta, de tots és sabut que molt compositors, han usat la música popular com: Béla Bartók, Bedrich Smetana, Manuel de Falla, Hector Villalobos, Frederic Mompou, i tants i tants d’altres. La riquesa de les melodies populars enriqueix la música culta i si és cert, que moltes vegades en el fet de la investigació del so, es va molt lluny del què és assimilable a les oïdes convencionals, i es vol aconseguir un efecte conciliador entre el públic menys atrevit, s’ha de recórrer als efectes ja tradicionals: Tònica, Dominat i tonalitats consonants, i evitar les dissonàncies, en excés. Fet que no vol dir que a la llarga amida que les oïdes es van acostumant aquest nous sons, els trobarem del tot apassionants. És com entra en una cova misteriosa, en la qual, el principi ens fa por, però després hi descobrim uns encants que mai havíem albirat. I ens hi anem avesant poc a poc, amb curiositat i delit, fins arribar-nos encisar. I llavors, en volem més i l’anem fiançant al nostre cervell que la va fent familiar i acceptar-la com una part més dels nostres coneixements.

Del poble sortim tots, els elaborats, i els populars, i només cal una avinença que moltes vegades no hi és, fet que hi ha una espècie de rivalitat, menyspreu, i separació com si fossin musiques diferents.

La música només és una: Melodia i ritme, so encaixat en una mètrica, o bé sense fer-ho: Moltes vegades el ritme, perviu sense cap melodia, i aquesta última, sense ritme.

La música són deferents timbres i colors sonors que ens embadaleixen els sentits, transportant-nos a un estat placentari, melancòlic, somiador, atrevit, llançat... ens indueix a moure’ns al compàs del ritme o bé de la melodia...

La música en transporta als records llunyans, de vivències retingudes en les més recòndites estances de les criptes del nostre cervell.

La música, reforçar la nostra memòria amb melodies que recordarem fins a la última guspira de la nostra vida. És ben sabut, que els malalts d'Alzheimer, les últimes rafegues de memòria que retenen, són les cançons que havien cantat de joves, les que en diem cançons de sempre. Ara és més difícil retenir una cançó popular, perquè en posen moltes al mercat i ja no es repeteixen una vegada i altra com es feia abans. La ràdio va ajudar molt a difondre el gust per cantar. Tothom cantava; homes, dones, nens, nenes... Sabíem les lletres, el ritme i fins i tot  el idioma en què es cantava. Ara no. No dic que no hi hagi qui ho faci, però uns sectors molt determinats.

Com més hi ha per triar més confusió i pot haver, i és clar molta gent això ho supleix, anant estudiar en una acadèmia de música. I d’aquesta manera ja s’arriba a l’especialització.

També s’ha de tenir en compte, que la música pròpiament popular, diguem tradicional, encara que està actualment viva, només es difon en sectors molt concrets i especialitzats, diguem-ne que cada sector s’ha especialitzat en la seva matèria, i entre totes dues, es fa el gran món de la música.

Abans el poble  vivia les músiques populars, ara només en uns dies determinats pot ser que aquest contacte, existeixi, però no tant viu com en un passat no gaire llunya.

La difusió i negoci de la música és tan gran, que es fa gairebé impossible conèixer tot el què surt al mercat, i ja no parlem de la música per Internet, la qual és gairebé infinita i les possibilitats d’originalitat i novetats, també és pot establir com a infinit. Ara bé, sempre hi haurà música més o menys ben construïda, i d’altra que no s’aguanta per en lloc.

Moltes vegades, una melodia molt simple, pot arribar a una gran massa, i és pel fet de la seva simplicitat, tothom ho pot cantar i seguir, la massa vol participar més que admirar  i jo sóc de d’hipòtesi de què: “ Per saber seguir bé, primer cal escoltar bé, i d’aquesta manera la qualitat d’allò que escollim per seguir, serà més elevada”. Sense desmerèixer gens ni mica les músiques fàcils i d’aquestes que s’enganxen, que per passar una estona estan prou bé, però res més. Cada cosa en el seu lloc, tenim temps per tot, per deixar-nos anar, i per investigar, intentem fer les dues coses i coneixerem les dues musiques que per mi només són una sola.

I finalment aclariré la meva posició per definir la anomenada: “Música Clàssica” , per música culta, per la senzilla raó de què aquesta no es sustenta només dels clàssics, sinó que hi ha molts musics contemporanis, i d’avantguarda, els quals investiguen i van més enllà dels coneixements clàssics de les possibilitats acústiques del so.

Tots els que hem estudiat música, sabem que el sistema musical està format per una escala emmotllada a les nostres possibilitats d’interpretació i captació del so, però que les possibilitats del so són molt més amplies.

L’únic so pur és el D  els altres són emmotllament per poder construir una escala més o menys controlable als instruments musicals i assimilació del cantant executant.

Ja fa molts anys, que s’està practicant amb sons més petits del semitò. I que fan un total de nou que es sumen als dotze coneguts que farien un total de vint-i-un sons.

Si a molta gent li resulta difícil assimilar els dotze, no parlem ja dels vint-i-un. Però hi ha compositors que hi treballen aconseguint obres veritablement, d’extraordinària bellesa acústica.

És obi que molt instruments convencionals com el piano, la guitarra –exceptuant la jamaicana que no té trasts- etc, no els poden fer, però sí els violins, violes, veus humanes i tot allò que no té una afinació prefixada.

Així que la música nomenada clàssica, és molt més futurista i moderna que l’anomenada moderna o popular que es sosté en unes formes arcaiques i clàssiques de Tònica Dominant i poca cosa més i que la única cosa que varia, és la seva interpretació, vestimenta, escenificació, i timbres passats per l’electrònica – la música culta, ja tenien els seus pioners a la postguerra com: Honegger, Mossolov, Varèse, Russolo, Ernest Toch... i anomenada electroacústica- però el  públic consumista, no se li pot donar música d’avantguarda elaborada i ultramoderna, perquè ni l’entendria ni l’acceptaria com a obre musical pròpiament dita.

Ja principis del segle passat, les incursions en les estructures tonals fan un pas de gegant per l’evolució de d’incorporació de nous sons en l’escala musical. Un dels més propers a nosaltres ha estat Jonh Cage i el més revolucionari i que més va influir en les noves estructures fou: Schömberg.

És cert que hi ha dues tendències ben diferenciades, una que és purament científica i l’altra, que accepta qualsevol so com a vàlid, com Karheinz Stockhausen que va volta per tot l món, fins a trobar una porta que sonés d’una determinada manera, és a dir que sona –perquè l’he pogut escoltar- com una porta molt antiga que grinyola de manera intrigant i de pel·lícula de vampirs, però tampoc és tracta d’això: Dintre de la música popular també hi ha intens de fer originalitats per l’estil, Emerson, Lake & Palmer, agafaven un òrgan de l’època dels 70 i el brandejaven, això mateix feia jo quan era petita amb un pianet molt petit perquè tingués més so. Això no crec que sigui en absolut una evolució ans el contrari, però sí que ho és incorporar nous sons a l’escala musical, sons que només uns quants privilegiats poden identificar després d’ensinistrament auditiu.  Aquest grup és una mostra de què evolució musical no era tal. La seva espectacularitat, radicava en la singularitat dels seus tres personatges, i que varen aprofitar el progrés electrònic del moment, tot això, addicionat d’extraordinària habilitat Keith Emerson, la veu càlida d’en Greg Lake i un bateria que es va beneficiar també de els primeres possibilitats  de sintetitzar el so de la percussió. Fixeu-se que no parlem de sons nous sinó timbres nous que no és el mateix, i una gran espectacularitat a l’escenari, varen fer d’aquest grup l’únic grup de rock simfònic, que varen expandir conceptualment, els anys 70 la tècnica i escenografia de la tendència més simfònica i monometal·lista del rock. També hem de dir d’aquest grup, que “Pictures at an exhibicions” “Quadres d’una exposició”  era d’un gran anomenat clàssic de la música culta: Modest Mussorgsky una mostra de la fusió de la música culta i la popular, encara que la qualitat dels tres intèrprets els hi podia permetre això i més.

Culta vol dir cultivar, clàssic vol dir estancament en unes formes establertes les quals és millor no alterar perquè l’audició popular no acceptaria per manca de comercialitat. Mentre que la música culta, s’arrisca a no ser compresa fins passats molts anys, i bo i així pot ser que mai siguin comercialitzats per la massa consumista. A mi particularment, m’encantaven aquest grup, realment eren espectaculars, varen fer una pel·lícula del grup que em va deixar boca vedada. I ja no parlem, quan vaig veure que feien el mateix que jo quan era petita. La diferencia estava en la mida del piano o òrgan en el seu cas. Ara ja tinc un teclat i un piano. “Qui ho persegueix, ho aconsegueix”.

Tant la música culta com la música popular, anomenada moderna, m’encisa. De la popular m’enamoren sobre tot les gran balades nord-americanes, i la música rítmica anomenada disc, la qual consumeixo amb molt de plaer, quan ballo l’aeròbic, i quan anava a les discoteques. és La nostra manera de aconseguir una catarsis igual que ho feien a les tribus primitives, i és que la música és terapèutica, això sí, cal saber-la administrar bé.

Adela Filbà

13 de maig de 2012

  

RETROBAR-SE MITJANÇA DE LA VEU

RETROBAR-SE MITJANÇA DE LA VEU

Quan han passat els anys i has estat molt de temps desconnectada de la teva pròpia veu, i el què l’has utilitzat de la mateixa, ha estat un espectre, i no l’has mimat, ni li has pogut dedicar atenció, ni l'has pogut escoltar amb pau i tranquil·litat, cada emissió, cada avis, de què quelcom està passant que no rutlla... arriba un dia, que estàs molt lluny de la teva essència, del què eres i que només podies identificar mitjançar de la veu.

Per la veu es pot detectar l’estat d’ànim de cada persona: per les seva fluïdesa, o claredat. L’afonia, la veu ben timbrada, o el seu antònim, el volum o manca d’aquest... totes aquestes sotileses ens diuen tant o més que les paraules en si, que ens puguem dir a nosaltres mateixos, ho bé ens diguin els altres.

El problema comença, quan els defectes vocals els anem assimilant com un fet irreversible de l’edat o bé de l’estat d’estres, i ens anem allunyant de la nostra veu primària, de la nostra essència i del reflex de com tenim la nostra ànima o psique que podria ser el mateix, tot depèn de definicions més o menys abstractes.

Quan hem vagat per mons carregats de conflictes, plens de dolor, injustícies, incoherències... Mons sors a tot allò que és puresa, innocència i transparència, que és el que dona una veu dita angelical, dolça, flexible, clara i ben timbrada. Quan tot això es trenca per la perplexitat del què estem vivim, és molt difícil tornar a recuperar el què érem per tornar a canta amb la mateixa puresa. 

Sempre hi ha, qui més o menys li afecta el seu entorn, tot depèn de l’empatia de cadascú, però en mi -no sé si és un defecte o un efecte- la meva capacitat d’empatia és una mica massa gran, i m’afecta molt el dolor, les injustícies, i tot allò que per desgràcia n’està tan ple la humanitat. És cert que com més capacitat tens per captar les sensacions del proïsme, millor es pot interpretar una obra musical o poètica, i que al hora de composar qualsevol obra musical o literària, es té més marge de coneixement de les emocions humanes, però quan les vivim molt de prop costen molt de assimilar, i necessitem temps per digerir-les. I moltes vegades les conseqüències es manifesten  físicament com ha estat el meu cas. Moltes vegades cantava, que semblava que plorava, i és que tenia un nus que m’escanyava la gola, i això massa sovint, afecte a la llarga.

És cert que les veus dramàtiques necessiten una certa duresa, però dins de la puresa emocional, aleshores -i és la pregunta que hem faig- que s’ha de fer, evitar el coneixement de tot allò que ens envolta i existeix a prop nostre? i em dic que no encara que en aquest trajecte i hàgim arriscat la nostra essència virtual. I crec que es pot recuperar la mateixa, i és el què estic fent amb molt d’esforç emocional, tècnic, i vital.

Crec que la nostra veritable; ànima, tarannà, o bé caràcter essencial del nostre pensament, està aquí a dintre del nostre cervell, per sempre més i res ni ningú el poden destruir, només quan aquest cerebel ja vell i gastat, deixa de funcionar amb regularitat. Si les cordes bocals no s’han desgastat, pel mal us, tornaran a vibrar com abans amb la mateixa claredat i virtut espiritual que les guiava. Això sí, cal voler tornar a retrobar-la.

És evident que els anys desgasten les cordes vocals, que un mal us també, però si no estan danyades per nòduls, ni pòlips, es poden recuperar. Els aguts els conservo la qual cosa vol dir que no estan danyades per cap anomalia física, i que el defecte és psíquic. Una professora que vaig tenir de Pedagogia Musical al Conservatori del Liceu, ens va dir un dia: “ Tothom ha d’afinar i saber cantar en un principi, i només hi ha dues raons per las quals no es pot fer; una, la física, i l’altra, la psíquica. No és que ara desafini, però sí que no domino la veu com ho feia abans. 

Quan varen fer la reconstrucció de la pel·lícula “ Lawrence de Aràbia” el seu protagonista; Peter O’Toole havia de fer unes escenes que no s’havien filmat aleshores i fet que en Peter li havia baixat bastant el to de la seva veu, se li va fer una operació quirúrgica, escorçant els cordes bocals perquè pogués tenir altre cop la veu aguda. De tots és sabut el problema d’aquest extraordinari actor amb l’alcohol, i per aquesta raó, possiblement li afectés al to de la veu. És possible, que també li hagessin pogut aconseguir amb temps i paciència, però suposo que en el món del cinema del què menys gaudeixen, és de temps quan tenen un projecte iniciat.  No he tingut el gust de poder escoltar la versió en anglès per la qual cosa no sé com podia quedar. És una manera rapida i directe, encara que no sé ben bé fins a quin punt es pot fer amb una cantant.

El problema meu no radica en el aguts, sinó en els entremitjos; entre el: R-M-F-S que abans els feia en directe i ara els tinc que fer amb la veu impostada. Havia arribat a fer el T en directe i el D’ algunes vegades quan estava molt bé. Un altre problema és la manca de flexibilitat per passar del molt volum a poc, la qual cosa vol dir que la tensió de les cordes no està prou reforçada, i no aguanta el canvi de intensitat; i aquí hi intervé, la pràctica del dia a dia, però no excessiva. La calidesa no és la mateixa i aquí hi intervé la manca d’emoció, la força i ganes que es diu vulgarment. Allò que ens dona empenta i ens fa creure en allò que estem cantant. I aquí hi ha una part molt important i és la recuperació dels valors emocionals que ens varen dur a crear aquella obra en concret.

En el meu cas, el fet de composar cançons amb temàtiques de les meves vivències personals, m’ha servit de teràpia, i la interpretació que donava a les mateixes, eren adients al tema. Fet pel qual hi donava molta importància; agradant a uns i pot ser que altres no tant per considerar-les massa exagerades, però que per mi era important poder dominar la veu per poder fer una sèrie de flexions   per variar-la segons esqueia al tema. Ara més molt difícil fer-ho, i vull tornar aconseguir-ho. Pot ser no serà amb la mateixa claredat, ni frescor, però vull tornar a sentir les mateixes emocions, i l’essència que em va dur ha fer-les, si no ho aconsegueixo vol dir que he perdut per sempre més la meva innocència, curiositat i interès pel meu món emocional.  

Crec que es pot tornar a ser innocent però sense que això ens impliqui a no saber separar allò que ens convé del què no. Una innocència amb coneixement de causa, que no sé ben bé si això és possible, perquè llavors, l’única solució que em quedaria, seria la interpretació fictícia. El què fan els actors, i alguns cantants, encara que a molts se’ls hi nota i ja no parlo dels que sobreactuen.

Perdre les conviccions per les quals has creat una obra, és una de les parts més importants que fa que la interpretació perdi força per més tècnicament perfecte que estigui feta.

Ara estic escoltat música sefardita, per cantants; turcs grecs... fet en un concert a  Estambul. Un projecte fet pel Jordi Savall, i la seva malaurada dona, Monserrat Figueres ha cantat uns temes, i quan havia posat la ràdio, ja havien començat. Doncs bé, sense saber qui era he pensat: “ Quina veu més impostada per ser música tradicional...” , fet que el cantat del lloc no li tenia, després he sabut qui era la cantant. Tècnicament perfecte, però gens adient al context tradicional folklòric,  amb tots els respectes per l’equip del gran músic Jordi Savall. Aquest fet m’ha ha ajudat a reforçar la meva teoria. Es pot impostar al aguts, ja que si no és així moltes veus com les meves no si pot arribar i mitjançar de la impostació sí. De totes maneres, les impostacions poder ser de diferents colors timbris.

Unes són més uniformes i d’altres més personals.  La veu de la corista, s’ha d’uniformar al grup, la qual cosa serveix en un principi de la teva formació a les experiències de la vida en grup però que un cop assolides ja no serveixen, perquè sempre són una repetició de les mateixes sense arriscar-se a la recerca de nous móns més feixucs, però més reals amb la vida que ens envolta a cadascú. I aquí intervé el coneixement de nosaltres mateixos mitjança de la veu: La nostra pròpia veu, o bé la que volem aconseguir, que això ja seria una part més complicada de la metafísica. Som el què volem ser?

Anar per lliure és molt arriscat, però aquí està la gràcia. I és també una opció de vida. Els flamencs i els roquers, sempre diuen que canten com viuen, i és veritat, però sense arribar a tant, sí que es pot aconseguir una expressió propicia aquella que nosaltres volem aconseguir de nosaltres mateixos.

Una cantant que va arribar fins a les últimes conseqüències en aquest sentit de viure el què interpretava, a ser: la Maria Calas. I precisament aquest fet, la va dur a unes interpretacions tant extraordinàries, que encara ara mitjança dels meravellosos enregistraments que ens ha deixat, se’n posa la pell de gallina escoltant-la. La Calas va conduir la seva vida envers el drama. Va viure el drama de l’opera en la seva pròpia carn, fins a les últimes conseqüències, acabant la seva existència, com qualsevol personatge de les seves operes. I al final de la seva vida, li havia afectat a la veu, que cada vegada tenia més problemes, i per aquesta raó va deixar el món de l’opera però sense la qual tampoc podia viure, perquè la opera i la Calas eren una sola cosa.  

La veu doncs, és un reflexa del nostre estat, i ara estic avançant molt en la recuperació del meu so. Ja puc fer les notes intermèdies i només cal perseverança i fe en allò que puc aconseguir, recuperar la meva essència que era part de la meva caracterització personal.

Adela Filbà

12 de maig de 2012