RETROBAR-SE MITJANÇA DE LA VEU

RETROBAR-SE MITJANÇA DE LA VEU

Quan han passat els anys i has estat molt de temps desconnectada de la teva pròpia veu, i el què l’has utilitzat de la mateixa, ha estat un espectre, i no l’has mimat, ni li has pogut dedicar atenció, ni l'has pogut escoltar amb pau i tranquil·litat, cada emissió, cada avis, de què quelcom està passant que no rutlla... arriba un dia, que estàs molt lluny de la teva essència, del què eres i que només podies identificar mitjançar de la veu.

Per la veu es pot detectar l’estat d’ànim de cada persona: per les seva fluïdesa, o claredat. L’afonia, la veu ben timbrada, o el seu antònim, el volum o manca d’aquest... totes aquestes sotileses ens diuen tant o més que les paraules en si, que ens puguem dir a nosaltres mateixos, ho bé ens diguin els altres.

El problema comença, quan els defectes vocals els anem assimilant com un fet irreversible de l’edat o bé de l’estat d’estres, i ens anem allunyant de la nostra veu primària, de la nostra essència i del reflex de com tenim la nostra ànima o psique que podria ser el mateix, tot depèn de definicions més o menys abstractes.

Quan hem vagat per mons carregats de conflictes, plens de dolor, injustícies, incoherències... Mons sors a tot allò que és puresa, innocència i transparència, que és el que dona una veu dita angelical, dolça, flexible, clara i ben timbrada. Quan tot això es trenca per la perplexitat del què estem vivim, és molt difícil tornar a recuperar el què érem per tornar a canta amb la mateixa puresa. 

Sempre hi ha, qui més o menys li afecta el seu entorn, tot depèn de l’empatia de cadascú, però en mi -no sé si és un defecte o un efecte- la meva capacitat d’empatia és una mica massa gran, i m’afecta molt el dolor, les injustícies, i tot allò que per desgràcia n’està tan ple la humanitat. És cert que com més capacitat tens per captar les sensacions del proïsme, millor es pot interpretar una obra musical o poètica, i que al hora de composar qualsevol obra musical o literària, es té més marge de coneixement de les emocions humanes, però quan les vivim molt de prop costen molt de assimilar, i necessitem temps per digerir-les. I moltes vegades les conseqüències es manifesten  físicament com ha estat el meu cas. Moltes vegades cantava, que semblava que plorava, i és que tenia un nus que m’escanyava la gola, i això massa sovint, afecte a la llarga.

És cert que les veus dramàtiques necessiten una certa duresa, però dins de la puresa emocional, aleshores -i és la pregunta que hem faig- que s’ha de fer, evitar el coneixement de tot allò que ens envolta i existeix a prop nostre? i em dic que no encara que en aquest trajecte i hàgim arriscat la nostra essència virtual. I crec que es pot recuperar la mateixa, i és el què estic fent amb molt d’esforç emocional, tècnic, i vital.

Crec que la nostra veritable; ànima, tarannà, o bé caràcter essencial del nostre pensament, està aquí a dintre del nostre cervell, per sempre més i res ni ningú el poden destruir, només quan aquest cerebel ja vell i gastat, deixa de funcionar amb regularitat. Si les cordes bocals no s’han desgastat, pel mal us, tornaran a vibrar com abans amb la mateixa claredat i virtut espiritual que les guiava. Això sí, cal voler tornar a retrobar-la.

És evident que els anys desgasten les cordes vocals, que un mal us també, però si no estan danyades per nòduls, ni pòlips, es poden recuperar. Els aguts els conservo la qual cosa vol dir que no estan danyades per cap anomalia física, i que el defecte és psíquic. Una professora que vaig tenir de Pedagogia Musical al Conservatori del Liceu, ens va dir un dia: “ Tothom ha d’afinar i saber cantar en un principi, i només hi ha dues raons per las quals no es pot fer; una, la física, i l’altra, la psíquica. No és que ara desafini, però sí que no domino la veu com ho feia abans. 

Quan varen fer la reconstrucció de la pel·lícula “ Lawrence de Aràbia” el seu protagonista; Peter O’Toole havia de fer unes escenes que no s’havien filmat aleshores i fet que en Peter li havia baixat bastant el to de la seva veu, se li va fer una operació quirúrgica, escorçant els cordes bocals perquè pogués tenir altre cop la veu aguda. De tots és sabut el problema d’aquest extraordinari actor amb l’alcohol, i per aquesta raó, possiblement li afectés al to de la veu. És possible, que també li hagessin pogut aconseguir amb temps i paciència, però suposo que en el món del cinema del què menys gaudeixen, és de temps quan tenen un projecte iniciat.  No he tingut el gust de poder escoltar la versió en anglès per la qual cosa no sé com podia quedar. És una manera rapida i directe, encara que no sé ben bé fins a quin punt es pot fer amb una cantant.

El problema meu no radica en el aguts, sinó en els entremitjos; entre el: R-M-F-S que abans els feia en directe i ara els tinc que fer amb la veu impostada. Havia arribat a fer el T en directe i el D’ algunes vegades quan estava molt bé. Un altre problema és la manca de flexibilitat per passar del molt volum a poc, la qual cosa vol dir que la tensió de les cordes no està prou reforçada, i no aguanta el canvi de intensitat; i aquí hi intervé, la pràctica del dia a dia, però no excessiva. La calidesa no és la mateixa i aquí hi intervé la manca d’emoció, la força i ganes que es diu vulgarment. Allò que ens dona empenta i ens fa creure en allò que estem cantant. I aquí hi ha una part molt important i és la recuperació dels valors emocionals que ens varen dur a crear aquella obra en concret.

En el meu cas, el fet de composar cançons amb temàtiques de les meves vivències personals, m’ha servit de teràpia, i la interpretació que donava a les mateixes, eren adients al tema. Fet pel qual hi donava molta importància; agradant a uns i pot ser que altres no tant per considerar-les massa exagerades, però que per mi era important poder dominar la veu per poder fer una sèrie de flexions   per variar-la segons esqueia al tema. Ara més molt difícil fer-ho, i vull tornar aconseguir-ho. Pot ser no serà amb la mateixa claredat, ni frescor, però vull tornar a sentir les mateixes emocions, i l’essència que em va dur ha fer-les, si no ho aconsegueixo vol dir que he perdut per sempre més la meva innocència, curiositat i interès pel meu món emocional.  

Crec que es pot tornar a ser innocent però sense que això ens impliqui a no saber separar allò que ens convé del què no. Una innocència amb coneixement de causa, que no sé ben bé si això és possible, perquè llavors, l’única solució que em quedaria, seria la interpretació fictícia. El què fan els actors, i alguns cantants, encara que a molts se’ls hi nota i ja no parlo dels que sobreactuen.

Perdre les conviccions per les quals has creat una obra, és una de les parts més importants que fa que la interpretació perdi força per més tècnicament perfecte que estigui feta.

Ara estic escoltat música sefardita, per cantants; turcs grecs... fet en un concert a  Estambul. Un projecte fet pel Jordi Savall, i la seva malaurada dona, Monserrat Figueres ha cantat uns temes, i quan havia posat la ràdio, ja havien començat. Doncs bé, sense saber qui era he pensat: “ Quina veu més impostada per ser música tradicional...” , fet que el cantat del lloc no li tenia, després he sabut qui era la cantant. Tècnicament perfecte, però gens adient al context tradicional folklòric,  amb tots els respectes per l’equip del gran músic Jordi Savall. Aquest fet m’ha ha ajudat a reforçar la meva teoria. Es pot impostar al aguts, ja que si no és així moltes veus com les meves no si pot arribar i mitjançar de la impostació sí. De totes maneres, les impostacions poder ser de diferents colors timbris.

Unes són més uniformes i d’altres més personals.  La veu de la corista, s’ha d’uniformar al grup, la qual cosa serveix en un principi de la teva formació a les experiències de la vida en grup però que un cop assolides ja no serveixen, perquè sempre són una repetició de les mateixes sense arriscar-se a la recerca de nous móns més feixucs, però més reals amb la vida que ens envolta a cadascú. I aquí intervé el coneixement de nosaltres mateixos mitjança de la veu: La nostra pròpia veu, o bé la que volem aconseguir, que això ja seria una part més complicada de la metafísica. Som el què volem ser?

Anar per lliure és molt arriscat, però aquí està la gràcia. I és també una opció de vida. Els flamencs i els roquers, sempre diuen que canten com viuen, i és veritat, però sense arribar a tant, sí que es pot aconseguir una expressió propicia aquella que nosaltres volem aconseguir de nosaltres mateixos.

Una cantant que va arribar fins a les últimes conseqüències en aquest sentit de viure el què interpretava, a ser: la Maria Calas. I precisament aquest fet, la va dur a unes interpretacions tant extraordinàries, que encara ara mitjança dels meravellosos enregistraments que ens ha deixat, se’n posa la pell de gallina escoltant-la. La Calas va conduir la seva vida envers el drama. Va viure el drama de l’opera en la seva pròpia carn, fins a les últimes conseqüències, acabant la seva existència, com qualsevol personatge de les seves operes. I al final de la seva vida, li havia afectat a la veu, que cada vegada tenia més problemes, i per aquesta raó va deixar el món de l’opera però sense la qual tampoc podia viure, perquè la opera i la Calas eren una sola cosa.  

La veu doncs, és un reflexa del nostre estat, i ara estic avançant molt en la recuperació del meu so. Ja puc fer les notes intermèdies i només cal perseverança i fe en allò que puc aconseguir, recuperar la meva essència que era part de la meva caracterització personal.

Adela Filbà

12 de maig de 2012