MÚSICA POPULAR O MÚSICA CULTA
D’entrada ja dono la contestació aquesta premissa: Totes dues tenen el mateix valor; una per ser l’arrel de cada poble i la segona per la seva elaboració i mostra de la saviesa del ésser humà.
La música popular diu tot del què el poble sent, actua i fa. A igual que la dansa, per una música o un ball pots identificar el tarannà del poble o país al qual pertany. Si és agressiu, sensual, passiu, amable, retingut, avassallador...
La música culta, és el llenguatge universal de l’ànima humana. És l’elaboració refinada de l’essència dels éssers, tots, els qui l’han feta i els qui hi ha col·laborat de manera indirecte. M’explico: “La novena simfonia” d’en Ludwing van Beethoven és un cant a la fraternitat, l’anhel d’un l’existència plena de benavinença. El desig de la pau eterna, de l’amor entre tots els éssers, i aquest desig, d’alguna manera, està en el fons de les nostres ànimes, tots volem ser estimats pels nostres, fins i tot el més roí, depravat i malèvol. Així que el fet de desitja quelcom que ens transporti més enllà de la realitat, ja és una intervenció en si mateixa. Si no hi ha un oient que s’identifiqui amb allò que escolta, l’obra no serveix de res, almenys en quan acceptació de la massa, i que pot servir per l’autor, que pot ser que tingui idees incompreses en una època i que més endavant seran compreses i bé que mai arribaran a la llum, però de moment, ja estan una llum per un ésser viu.
La música popular moltes vegades la desmereixem per la seva simplicitat aparent, però us puc dir, que no ho és tant. I aquest fet el dic amb l’experiència. El instrumentista popular, moltes vegades toca les cançons –normalment de memòria- des de la seva infantesa, i té les melodies tant arrelades, que la velocitat que adquireix, és vertiginosa, bo i que la majoria de vegades aquesta velocitat és requerida pel caràcter de la cançó o peça musical. En són exemples, els balls, populars tradicionals. Escoltem per exemple els balls irlandesos, o cançons populars catalanes per ballar, només un gran virtuós, o bé amb molta practica, s’arriba adquirir aquesta velocitat interpretativa.
La música culta, de tots és sabut que molt compositors, han usat la música popular com: Béla Bartók, Bedrich Smetana, Manuel de Falla, Hector Villalobos, Frederic Mompou, i tants i tants d’altres. La riquesa de les melodies populars enriqueix la música culta i si és cert, que moltes vegades en el fet de la investigació del so, es va molt lluny del què és assimilable a les oïdes convencionals, i es vol aconseguir un efecte conciliador entre el públic menys atrevit, s’ha de recórrer als efectes ja tradicionals: Tònica, Dominat i tonalitats consonants, i evitar les dissonàncies, en excés. Fet que no vol dir que a la llarga amida que les oïdes es van acostumant aquest nous sons, els trobarem del tot apassionants. És com entra en una cova misteriosa, en la qual, el principi ens fa por, però després hi descobrim uns encants que mai havíem albirat. I ens hi anem avesant poc a poc, amb curiositat i delit, fins arribar-nos encisar. I llavors, en volem més i l’anem fiançant al nostre cervell que la va fent familiar i acceptar-la com una part més dels nostres coneixements.
Del poble sortim tots, els elaborats, i els populars, i només cal una avinença que moltes vegades no hi és, fet que hi ha una espècie de rivalitat, menyspreu, i separació com si fossin musiques diferents.
La música només és una: Melodia i ritme, so encaixat en una mètrica, o bé sense fer-ho: Moltes vegades el ritme, perviu sense cap melodia, i aquesta última, sense ritme.
La música són deferents timbres i colors sonors que ens embadaleixen els sentits, transportant-nos a un estat placentari, melancòlic, somiador, atrevit, llançat... ens indueix a moure’ns al compàs del ritme o bé de la melodia...
La música en transporta als records llunyans, de vivències retingudes en les més recòndites estances de les criptes del nostre cervell.
La música, reforçar la nostra memòria amb melodies que recordarem fins a la última guspira de la nostra vida. És ben sabut, que els malalts d'Alzheimer, les últimes rafegues de memòria que retenen, són les cançons que havien cantat de joves, les que en diem cançons de sempre. Ara és més difícil retenir una cançó popular, perquè en posen moltes al mercat i ja no es repeteixen una vegada i altra com es feia abans. La ràdio va ajudar molt a difondre el gust per cantar. Tothom cantava; homes, dones, nens, nenes... Sabíem les lletres, el ritme i fins i tot el idioma en què es cantava. Ara no. No dic que no hi hagi qui ho faci, però uns sectors molt determinats.
Com més hi ha per triar més confusió i pot haver, i és clar molta gent això ho supleix, anant estudiar en una acadèmia de música. I d’aquesta manera ja s’arriba a l’especialització.
També s’ha de tenir en compte, que la música pròpiament popular, diguem tradicional, encara que està actualment viva, només es difon en sectors molt concrets i especialitzats, diguem-ne que cada sector s’ha especialitzat en la seva matèria, i entre totes dues, es fa el gran món de la música.
Abans el poble vivia les músiques populars, ara només en uns dies determinats pot ser que aquest contacte, existeixi, però no tant viu com en un passat no gaire llunya.
La difusió i negoci de la música és tan gran, que es fa gairebé impossible conèixer tot el què surt al mercat, i ja no parlem de la música per Internet, la qual és gairebé infinita i les possibilitats d’originalitat i novetats, també és pot establir com a infinit. Ara bé, sempre hi haurà música més o menys ben construïda, i d’altra que no s’aguanta per en lloc.
Moltes vegades, una melodia molt simple, pot arribar a una gran massa, i és pel fet de la seva simplicitat, tothom ho pot cantar i seguir, la massa vol participar més que admirar i jo sóc de d’hipòtesi de què: “ Per saber seguir bé, primer cal escoltar bé, i d’aquesta manera la qualitat d’allò que escollim per seguir, serà més elevada”. Sense desmerèixer gens ni mica les músiques fàcils i d’aquestes que s’enganxen, que per passar una estona estan prou bé, però res més. Cada cosa en el seu lloc, tenim temps per tot, per deixar-nos anar, i per investigar, intentem fer les dues coses i coneixerem les dues musiques que per mi només són una sola.
I finalment aclariré la meva posició per definir la anomenada: “Música Clàssica” , per música culta, per la senzilla raó de què aquesta no es sustenta només dels clàssics, sinó que hi ha molts musics contemporanis, i d’avantguarda, els quals investiguen i van més enllà dels coneixements clàssics de les possibilitats acústiques del so.
Tots els que hem estudiat música, sabem que el sistema musical està format per una escala emmotllada a les nostres possibilitats d’interpretació i captació del so, però que les possibilitats del so són molt més amplies.
L’únic so pur és el D els altres són emmotllament per poder construir una escala més o menys controlable als instruments musicals i assimilació del cantant executant.
Ja fa molts anys, que s’està practicant amb sons més petits del semitò. I que fan un total de nou que es sumen als dotze coneguts que farien un total de vint-i-un sons.
Si a molta gent li resulta difícil assimilar els dotze, no parlem ja dels vint-i-un. Però hi ha compositors que hi treballen aconseguint obres veritablement, d’extraordinària bellesa acústica.
És obi que molt instruments convencionals com el piano, la guitarra –exceptuant la jamaicana que no té trasts- etc, no els poden fer, però sí els violins, violes, veus humanes i tot allò que no té una afinació prefixada.
Així que la música nomenada clàssica, és molt més futurista i moderna que l’anomenada moderna o popular que es sosté en unes formes arcaiques i clàssiques de Tònica Dominant i poca cosa més i que la única cosa que varia, és la seva interpretació, vestimenta, escenificació, i timbres passats per l’electrònica – la música culta, ja tenien els seus pioners a la postguerra com: Honegger, Mossolov, Varèse, Russolo, Ernest Toch... i anomenada electroacústica- però el públic consumista, no se li pot donar música d’avantguarda elaborada i ultramoderna, perquè ni l’entendria ni l’acceptaria com a obre musical pròpiament dita.
Ja principis del segle passat, les incursions en les estructures tonals fan un pas de gegant per l’evolució de d’incorporació de nous sons en l’escala musical. Un dels més propers a nosaltres ha estat Jonh Cage i el més revolucionari i que més va influir en les noves estructures fou: Schömberg.
És cert que hi ha dues tendències ben diferenciades, una que és purament científica i l’altra, que accepta qualsevol so com a vàlid, com Karheinz Stockhausen que va volta per tot l món, fins a trobar una porta que sonés d’una determinada manera, és a dir que sona –perquè l’he pogut escoltar- com una porta molt antiga que grinyola de manera intrigant i de pel·lícula de vampirs, però tampoc és tracta d’això: Dintre de la música popular també hi ha intens de fer originalitats per l’estil, Emerson, Lake & Palmer, agafaven un òrgan de l’època dels 70 i el brandejaven, això mateix feia jo quan era petita amb un pianet molt petit perquè tingués més so. Això no crec que sigui en absolut una evolució ans el contrari, però sí que ho és incorporar nous sons a l’escala musical, sons que només uns quants privilegiats poden identificar després d’ensinistrament auditiu. Aquest grup és una mostra de què evolució musical no era tal. La seva espectacularitat, radicava en la singularitat dels seus tres personatges, i que varen aprofitar el progrés electrònic del moment, tot això, addicionat d’extraordinària habilitat Keith Emerson, la veu càlida d’en Greg Lake i un bateria que es va beneficiar també de els primeres possibilitats de sintetitzar el so de la percussió. Fixeu-se que no parlem de sons nous sinó timbres nous que no és el mateix, i una gran espectacularitat a l’escenari, varen fer d’aquest grup l’únic grup de rock simfònic, que varen expandir conceptualment, els anys 70 la tècnica i escenografia de la tendència més simfònica i monometal·lista del rock. També hem de dir d’aquest grup, que “Pictures at an exhibicions” “Quadres d’una exposició” era d’un gran anomenat clàssic de la música culta: Modest Mussorgsky una mostra de la fusió de la música culta i la popular, encara que la qualitat dels tres intèrprets els hi podia permetre això i més.
Culta vol dir cultivar, clàssic vol dir estancament en unes formes establertes les quals és millor no alterar perquè l’audició popular no acceptaria per manca de comercialitat. Mentre que la música culta, s’arrisca a no ser compresa fins passats molts anys, i bo i així pot ser que mai siguin comercialitzats per la massa consumista. A mi particularment, m’encantaven aquest grup, realment eren espectaculars, varen fer una pel·lícula del grup que em va deixar boca vedada. I ja no parlem, quan vaig veure que feien el mateix que jo quan era petita. La diferencia estava en la mida del piano o òrgan en el seu cas. Ara ja tinc un teclat i un piano. “Qui ho persegueix, ho aconsegueix”.
Tant la música culta com la música popular, anomenada moderna, m’encisa. De la popular m’enamoren sobre tot les gran balades nord-americanes, i la música rítmica anomenada disc, la qual consumeixo amb molt de plaer, quan ballo l’aeròbic, i quan anava a les discoteques. és La nostra manera de aconseguir una catarsis igual que ho feien a les tribus primitives, i és que la música és terapèutica, això sí, cal saber-la administrar bé.
Adela Filbà
13 de maig de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada