OBRA O INTERPRETACIÓ

OBRA O INTERPRETACIÓ

l’obra artística o bé, la seva interpretació? És evident que si poden ser les dues coses ben elaborades, el fet artístic resulta gairebé perfecte tenint en compte que la perfecció no existeix, sobretot en l’art, en el qual tant els intèrprets,  com els compositors, mai trobem el punt culminant del zenit del nostre treball, però sí que saben molt bé quan ho hem fet bé o malament, i quan l’obra pot tenir acceptació en un moment determinat, o bé a la llarga.

Hi ha autors més o menys segurs del què estan fent. Uns tenen una fe sega en la seva obra, i d’altres dubten fins arribar a destruir-la, com han fet alguns.  

Els segons, s’han turmentat de tal manera, que fins hi tot els hi ha afectat a la seva salut, com Georges Bizet, per exemple, que el fet de no ser acceptada la seva obra: “Carmen”, el va afectar tant, que es va posar malalt i va morir poc després. I sembla ser que la manca d’èxit, va venir donada per una errònia o mala interpretació de la mateixa.

Poc després, l’obra va ser un gran èxit. També és possible que d’entrada el públic li sobtés el tema i no l’entengués massa, i després un cop assimilat, ja es va acceptar com una obra mestre.

Per televisió vaig tenir l’honor de poder veure una interpretació gairebé perfecte d’uns ballarins dirigits per Alain Pletel, tasca la qual va dur amb una veritable saviesa.

EI cor i orquestra de gran excepció, com és el Cor i l’Orquestra titular del Teatre Real de Madrid, van ser dirigits per Marc Piollet, amb unes dots interpretatives que varen poder demostrar en aquesta obra.  

Els ballarins de la companyia:  “Les ballets C de la B”, tots ells amb una qualitat extraordinària, causaren en mi, una gran impressió, per la seva puresa, nitidesa i honestedat artística.  

L’obra –una estrena mundial- era: “(H) OEURS”, és un projecte, els autors de la qual s’han inspirat, són: José Ortega y Gasset, Elias Cantati, Mario Vargas Llosa, i Jonathan Littell.

La música va ser de Jioseppe Verdi i Wilhelm Richard Wagner que el proper any 2013 es podrà complir el seu bicentenari dels seus naixements, així que s’han anticipat al gran esdeveniment musical. La selecció va ser molt encertada i adient a cada moviment i expressió.

Sobre l’obra, “ C (H) OEURS”, us diré el què vaig captar, i després el què es diu de la mateixa.

Pel què vaig entendre doncs, sense una informació prèvia i que el text era en francès i s’anava traduint, va ser el següent:  l’obra era una crítica del nostre món, d’un món que es moria, angoixós i tenebrós, perquè els personatges que eren els ballarins i el cor, tots estaven molt tristos, angoixats, i a les últimes, és a dir sense cap guspira d’alegria ni esperança, això ho reflectien molt bé tant els cantants com els ballarins d’una qualitat extraordinari ratllant allò que sembla impossible de poder fer. Els moviments dels seus cossos, d’una flexibilitat i equilibri insuperables, aconseguien expressions sublims. Les seves proeses  amb les seu cos, anaven més enllà del què estem acostumats a veure, aconseguint   uns moviments súper originals i innovadors. Cada moment l’expressaven amb molta fidelitat aquell malestar latent que no deixava cap dubte que l’obra era una critica social, el text parlava d’un món que es moria i s’acabava i es transformava. 

Doncs bé, el què informa en el seu programa, és el que segueix: Obra inclassificable per la seva originalitat en els plantejaments i convergència de totes les disciplines artístiques. La qual cosa no en faré cap debat en absolut, després afegeix: És una reflexió sobre les emocions que generen la trobada dels individus amb el grup, la dinàmica dels moviments col·lectius i la dimensió del públic i allò que és privat, temes de gran actualitat per les transformacions que experimenta la societat d’avui. I aquí és a on entro en debat, motiu pel qual m’ha portat a fer aquest escrit.

La meva opinió, és que el guió no estava a l’alçada de la interpretació. No era creïble, ni explícit, ni nítid.

El llenguatge també ha de saber evolucionar i saber posar-lo a l’alçada dels què requereix el tema per la seva complexitat, demana una capacitat de síntesi exemplar i creïble. Cada reflexió i cada idea, s’ha de saber sintetitzar de tal manera, que s’entengui a la primera. Cada frase, cada premissa, ha de quedar clara, si no és així, és que no hi ha el talent suficient per desenvolupar l’idea i el  motiu que ha generat l’obra.

El llenguatge corporal, em deia més que la paraula: les dues disciplines artístiques, tenien d’estar paral·leles o bé, no posar-hi diàleg. Una de dues, si es posava diàleg, era perquè fos entenedor, i al meu entendre -que pot ser limitat però que és al nivell normal de qualsevol espectador mig- no ho era.

La idea és meravellosa, extraordinària, excepcional, però el seu desenvolupament no.

El què s’entenia, és que s’estava en un món que es moria, i  això em sembla que no anava massa errada, també pot ser que el fet de ser traduït perdés molt el seu significat i contingut. És possible que si tingués el guió al debat, rectifiques la meva opinió, i també penso, que hi ha moltes obres de ballet que no hi ha guió, però és clar, moltes d’elles ens sabem de memòria la seva temàtica, i d’altres ens les expliquen. Arribo a la conclusió que hauria estat millor que ens l’haguessin explicat abans.

Suposo que en el projecte es va voler ajuntar les disciplines del ballet, la veu humana: cantant i declamant, la música i l’escenografia, però la part declamada no em va acabar de convèncer. Si el feien a Madrid, no hauria estat gens malament que l’haguessin fet en castellà, o bé fer l’estrena a França, i després una versió en castellà, si volien que entenguéssim l’idea que era prou interessant i reivindicativa. 

La gent va aplaudir molt, i jo vaig pensar: “A qui aplaudeixen, als intèrprets o bé als autors? No ho sé, ni ho sabre mai, perquè no els hi podré preguntar un per un. Però estic convençuda que tothom estava entusiasmat d’aquella interpretació genial que recordarem durant molt anys, però del guió, possiblement, ja no se’n recorden. El més segur, és que molts espectadors, hi anessin per veure el ballet, que va ser realment espectacular, i que el fet d’entendre o no l’obra, els hi rellisqués. D’altres però, segurament ja anaven informats del contingut i no els calia entendre o no els diàlegs.   

I el què sí que està clar, és que varen valorar el treball d’aquell equip que realment va treballar de manera exemplar, com a grans professionals que són.  I en definitiva, el públic ho va voler premiar amb els seus aplaudiments, i els guionistes se’n varen poder beneficiar sense mereixo massa.

El fet de ser una obra contemporània, dona sortida a acceptar que el llenguatge pugui ser estrany o poc comprensible, i no té perquè ser així, al meu parer.

Una vegada vaig anar a una conferència d’un escriptor, i se’ns va ensenyar una novel·la a on les idees, les paraules, les premisses, i les frases eren incoherents i sense sentit, i l’autor va dir que la literatura tenia d’evolucionar i anar més enllà. Més enllà de què? si es va més enllà, ja no és literatura , és una altra cosa o res de res. D’això fa molts anys, però la realitat és que el llenguatge ha de ser èxplicit sinó no és llenguatge per més contemporani i modern que sigui, és com alguns poetes que fan manifestacions conceptuals, en les quals t’esperen a l’entrada de la sala a on es dur a terme l’esdeveniment, amb un paper en blanc perfumat, i es suposa que això és el poema. Un poema és un escrit per més que es vulgui tergiversar la qüestió, i un perfum, és un apartat al món del sentits olfactius, no visuals.  

Quan més lúcid és un guió, més evolucionat és el seu contingut. Actualment es pot detectar una evolució en el llenguatge dels guionistes cinematogràfics, en els qual m’al·lucina la seva capacitat sintetitzadora, tant de pensament com de continguts, amb unes reflexions innovadores i que reflexa una intel·ligència preclara i àgil.

Són unes intel·ligències tan lúcides, que has d’estar molt atent per captar tota la bellesa de les seves paraules i reflexions.  Són guions amb unes premisses ràpides i clares del tema que estan exponent.

Crec que el guionista, ha de ser tan pulcre, èxplicit i tècnic, com el intèrprets,  que és clar, han de saber donar la flexió i deix que cada frase requereix, d’aquí que els qui dominen els idiomes, els hi agrada més l’original, encara que aquí Espanya, hi ha una escola de traductors excepcional, amb unes grans veus, una dicció perfecta i endemés saben interpretar.

Els intèrprets hem de ser molt pulcres al hora d’interpretar una obra i si veiem que no la podem interpretar tal com ho voldria el seu autor, millor deixar-la, ara ve, algunes vegades el compositor no ho té clar del tot com vol que sigui la interpretació i ho deixa al lliure arbitrí del intèrpret, sobre tot en obres contemporanies, com va ser el cas que ens va passar quan jo formava part d’un quartet de guitarres anomenat: “ Quartet Ferran Sor”.

Varem estrenar una obra per a quatre guitarres, d’en: Carles  Guinovart.

L’obra es diu: “Saeta” (Abstracció per a quatre guitarres) premi especial Concurs Internacional “ CIUDAD DE ZARAGOZA” 1974. També en deien: “Abstracción a modo de Saeta”.

No recordo la data que la varen estrenar, devia voltar els anys 80 més o menys.

El què sí que està al programa de mà, és el dia i el lloc. Va ser un dissabte 31 de maig a la  cripta de l’Església del Convent de Caputxins de Nostra Senyora de Pompeià de Barcelona.

Bé doncs, a  la segona veu hi havia un fragment en el qual deia textualment: ”notas sobreagudas sin precisión de altura producidas por la m. izq. en la boca de la guitarra”. Així que no quedava clara la funció tècnica de la mà dreta, que també hi tenia un paper molt important.

Ningú sabia ben bé què es tenia de fer, inclús el professor, i un membre del quartet de guitarres, que tenia un germà que tocava flamenc, se li va ocorre l’enginy de solucionar el problema, recorren al recurs tècnic dels flamencs, que és el de fer girar els dos dits índex i mig, fent una circumferència continuada sense parar.

Fet que per les raons que fossin, només ens sortia a mi i al germà del guitarrista flamenc, es va decidir que com que ell feia la primera veu, jo feria la segona. 

Bé, doncs el dia de l’estrena, va venir l’autor de l’obra en qüestió, l’eminent i reconegut: Carles Guinovart en persona. Una home molt amable, atent i adulador, amb molta sensibilitat en el tracte, i va trobar la interpretació molt encertada. Ens va felicitar a tots quatre. La resolució d’aquell fragment -no especificat, però que no em varen dir res del tema- li va agradar molt. I jo vaig pensar: “ També hauria pogut ser d’una altra manera no tant efectista i espectacular”. La veritat és que aquell efecte l’he utilitzat en altres ocasions que s’ha requerit uns sons originals i singulars.

I, el què és evident, és que el recurs tècnic del fragment, el va solucionar un guitarrista del grup amb coneixements tècnics extrapolats al usuals que en la nostra escola utilitzaven. I que el resultat va ser sorprenent fins i tot per l’autor que suposadament no hi havia caigut.

El fet que una obra contemporània s’interpreti d’una manera o d’una altra, depèn del intèrpret, del director, i del què s’entén de la mateixa.

Si està molt clara l’idea matriu cap problema, i si l’autor ho té clar, només cal que els intèrprets estiguin a l’alçada de les tècniques que es requereixen per dur a terme la suposada obra, però és clar, crec que l’autor també ha de ser exigent en si mateix i ser èxplicit en el llenguatge que està utilitzant, perquè llavors, la resolució de les mancances del autor les haurà de resoldre el intèrpret, i aquest tindrà de fer dues feines alhora; crear i interpretar. Encara que moltes vegades, això fa que una obra tingui o no tingui èxit.

Hi ha cançons que si no fos que les està interpreten un cantant genial, no s’aguantarien per elles mateixes, i d’altres al inrevés, que la cançó és meravellosa, però que no s’ha trobat el intèrpret adient al tema. I ja no parlo quan es varega la part visual, sociopolítica, o social, en la música, que és un tema per desenvolupar en un altre estona.

Així doncs que, arribem a la conclusió, de que al hora d’analitzar una actuació, hem de tenir molt clar a qui estem aplaudint, i no barregem els dos conceptes, perquè pot ser que no aprovem una obra d’accepció, per manca d’una bona interpretació, i que aplaudim frenèticament, una obra mediocre, per l’afecte que ens a fet una interpretació genial.

I una cosa, el què és obi, és que se suposa que uns mínims en la construcció d’una obre artística, hi han de ser sempre. I aquests mínims, els té aquesta obra que m’ha dut aquest escrit. I són: La situació en el temps, el seu desenvolupament organitzatiu, i la conclusió de la mateixa.  Però la claredat del diàleg i la seva idea, no.

Adela Filbà

Mataró 19 de maig de 2012